CAPÍTOL 4

Que n’és de gran de gran Constantinoble! Quines cases, quins palaus, quines vestimentes, i quin mercat! Mai n' havia vist un de tant gran. És al·lucinant la gent qui hi ha, ja que està ple.

El que més m’ ha cridat l’atenció ha sigut la mesquita. Quin lloc més bonic! És més gran que algunes catedrals que jo he vist mai. Ells, es veu, que resen allí. Uns edificis súper decorats amb or i icones (fetes també d'aquest metall), imatges d’un altre déu que no és el mateix que el meu. Quines coses tenen aquests musulmans!

Ara estem a un hostal pensant com escalar les muralles de Jerusalem, per a poder tornar a la ciutat a ser cristiana.

***

Ja hem arribat a Jerusalem i estem davant de les muralles de Jerusalem. Són immenses! Més ben dit, gegantines! Encara no sé com les travessàrem. Hem pensat escalar-les utilitzant cordes de vaixells de pescadors que vam trobar al port fa uns dies.

CAPÍTOL 3

Ja tinc 30 anys i ara treballo en la construcció d'una catedral, és molt cansat. Per construir-la, el bisbe necessita més terreny del que ens havíem imaginat i ha decidit desfer-se d'unes cases que impedien que la catedral fos més gran. Per mala sort, la meva casa també hi està inclosa. Jo i la meva dona, hem decidit anar a Caen, França per veure si ens va millor.

CAPÍTOL 2

Tenia 20 anys i treballava recollint fems de les latrines amb el meu amic, ara difunt. 

Em posava malat sovint, no m’ho esperava gens sent un noble. Vaig canviar de feina i durant poc temps, vaig treballar a la construcció d’un castell.

CAPÍTOL 1

Sóc l’Edmund de Norwich i visc a un poblet d’Anglaterra, anomenat Hastings. Penso que, per molts metges que visitin al meu estimat pare, malauradament seguirà estant igual de malalt. El nou rei d’Anglaterra ens ho ha près tot d’un dia per l’altre, no té pietat! La meva família i jo estem preparant un viatge cap a Canterbury, ja que el pare vol parlar amb el bisbe, a veure si podem recuperar les nostres propietats.
D’aquí a una estona, jo i el pare prepararem la mica de menjar i els dos cavalls que ens queden. No vull marxar del castell, a més, ja he fet amics aquí. Ells, es troben en la mateixa situació que jo. 
 Mai m’hauria imaginat que la nostra familia arribaria a aquest punt. Encara que estiguem en una situació tant desastrosa, als nostres ulls es segueix reflectint l’espurna de l’esperança. La part positiva d’aixó, es que veure món i descobriré nous indrets on potser mai no hi ha estat ningú.